IDIOMAS

0
0 item

Para poder realizar esta compra o reserva, tiene que terminar el proceso que tiene abierto de compra o reserva. Tambien puede vaciar el carrito

No hi ha articles

BLOG

El Triangle d'Exposició

El Triangle d'Exposició

Estem en ple setembre i toca tornar a l’escola o a la rutina laboral. La millor manera per posar-nos les piles és agafar la nostra càmera de fotografia preferida, aprofitant la Tarifa Weekend o el Descompte d’Estudiants a Aclam, i començar a disparar. Però sempre va bé refrescar la memòria després de les vacances d’estiu i repassar els conceptes més bàsics per a tenir-los ben frescos. I un dels més bàsics i necessaris és el triangle d’exposició.

El triangle d’exposició és una de les eines més fonamentals de la fotografia. És una relació directa entre els tres actors principals en l’exposició: el diafragma, l’obturació i la sensibilitat. Aquests controlen l’entrada de llum que arribarà a la imatge final però depenen de diferents factors per aconseguir-ho. Això comporta que, segons la situació en la que ens trobem, haurem de donar preferència a un o altre.

En primer lloc, el diafragma és l’obertura de llum que deixa entrar l’òptica. Es mesura en f (f/1.4, f/2, f/2.8, f/4, f/5.6, f/8, f/11, etc.). Quant més gran és el número f, més tancat està el diafragma i menys llum passa per l’òptica. Una de les propietats principals més interessants de treballar amb diafragma més obert o tancat és l’espai que queda enfocat de la imatge – el que es denomina profunditat de camp. Per exemple, treballant en diafragma molt obert com f/1.4 la imatge que obtindrem tindrà una profunditat de camp molt petita, per tant tindrem enfocats molt pocs elements de la imatge. És molt habitual llogar objectius de fotografia molt lluminosos, com les Zeiss Milvus o els 50mm, per aconseguir l’efecte bokeh o un fons desenfocat molt marcat. En canvi, amb un diafragma molt tancat com f/22 podrem aconseguir tenir una profunditat de camp molt àmplia, i arribar a enfocar objectes a molta distància entre ells.

Exemple de bokeh amb poca profunditat de campExemple de bokeh amb poca profunditat de camp utilizant un diafragma molt obert.

Seguidament, la segona eina d’exposició és la velocitat d’obturació, que és la quantitat de temps que la càmera deixa passar llum al sensor. Això comporta que, com més temps està obert l’obturador (més lent sigui), més llum tindrà la imatge i, al revés, com més ràpid vagi l’obturador, menys llum arribarà a la imatge final. Com a unitat de temps es mesura en segons o fraccions de segon (2”, 1”, 1/2”, 1/4”, 1/8”, 1/15”, 1/30”, 1/60”, 1/125”, etc.), sent 2” una velocitat lenta i 1/1000” una velocitat molt ràpida. La principal característica que aporta la velocitat d’obturació és el temps que l’objecte necessita estar estàtic perquè es plasmi correctament en la imatge. A velocitats molt altes, la càmera pot congelar en la imatge objectes que es mouen molt ràpid com gent corrent o cotxes. És molt habitual disparar a velocitats molt elevades per a esdeveniments esportius o fotografia documental de la naturalesa. En canvi, a velocitats baixes, per exemple inferiors a 1/125”, objectes que es moguin poden començar a quedar borrosos o, si són molt ràpids, poden veure’s només com a cortines de moviment. Fins i tot, el propi moviment de càmera pot deixar borrosa tota la imatge com passa amb l’efecte escombrat o, amb càmera estàtica, si hi ha objectes de llum que es mouen poden crear l’efecte light-painting.


Exemple d'objecte congelat amb efecte escombrat, aconseguit amb una velocitat d'obturació relativament alta i a la vegada panejant la càmera.

Exemple de light-painting aconseguit amb una velocitat d'obturació baixa.

Finalment, l’última eina del triangle d’exposició és la sensibilitat o ISO. Aquesta marca la quantitat de llum que el sensor és capaç de captar i s’expressa en unitats ISO (50, 100, 200, 400, 800, 1600, etc.). Quan la ISO és molt baixa, la quantitat de llum que capta és poca i, com més alta, més llum capta. La sensibilitat és un factor molt delicat a tocar ja que, tot i que pot ser de molta ajuda tenir la ISO molt alta en condicions de molt poca llum, crea un dels efectes menys desitjats: el soroll. Per això és molt habitual treballar en sensibilitats baixes com ISO 100 o 200 i només recórrer a ISO més alta en casos extrems. Tot i així, l’avenç tecnològic permet fabricar cada vegada sensors més sensibles, i és molt habitual trobar en lloguer càmeres de fotografia que donen molts bons resultats a ISO molt altes com les Sony a7s II i a7r II.


Exemple de fotografia on s'aprecia bastant soroll al treballar amb ISO alta.

Tenint en compte aquests valors, i treballant les condicions que preferim en cada cas, podem aconseguir sempre una exposició perfecte. Per exemple, en situacions en què la velocitat és clau, donarem preferència a l’obturació i jugarem amb l’obertura i/o la sensibilitat; en situacions en les que preferim un diafragma concret, jugarem amb l’obturació i/o la sensibilitat; i en situacions en que el soroll sigui la nostra debilitat, haurem de jugar amb l’obturació i/o el diafragma. Un cop domines aquests tres actors de l’exposició, podràs aconseguir les millors fotografies.